BOLETÍN DA REAL ACADEMIA GALEGA
Traballos e investigación sobre outros temas
zador, para matizar que a aseveración non se basea nunha comprobación persoal dos feitos («algua seique foi morta que seis naçidas tragía»). É dificultosa a interpretación de «que ata estar de choz non lle basta», pero no contexto parece máis acaído que ata sexa un adverbio inclusivo ('que mesmo chegar a un estado de benestar non lles basta') e non unha preposición ('non lles basta ata que chegan a ese punto'). O adverbio de negación non ten unha variante antevocálica que forma contraccións co artigo ou co pronome acusativo 3P (noa, nos, tamén grafada como nonos); ante nasal do mesmo grupo fónico, singularmente dos clíticos, a secuencia de nasais redúcese (nonos, nome). Canto ó uso, destaca o emprego da negación expletiva no segundo termo da comparación («fan máis mal que noa lagostra»). 10. Nexos. Entre os relativos salientan as formas cas (pl. de cal), cando e cantos, quanto («non digo cás nen mais cántos», «e quanto máis...»), ademais de donde, cun d tan soldado que cómpre a mención da prep. de esixida polo complemento preposicional: «que non bén de donde eu beño». A conxunción copulativa ten dous alomorfos en distribución complementaria, e e i , cunha constancia que obriga a pensar que a área dialectal deste fenómeno era meirande na época ca na actualidade e que os actuais testemuños pontevedreses illados son restos nunha situación anterior e non formas emerxentes39. O alomorfo úsase ante consoante, e nos únicos dous casos en que aparece ante vocal esta está á súa vez seguida de , polo que quizais se queira evitar unha secuencia [j?i], [ja i] («escuitaime e oyrés», «e aynda que»; en cambio, o alomorfo dáse nos seguintes contextos vocálicos: ante vocais átonas medias pechadas, entre as que destaca pola frecuencia /o/ do artigo determinado («yo que é muyto peor que anda o sayo yo calzado», «yos mestres dos pichés»; «¡É por Deus yen miña fe!»); ante vocais átonas medias abertas, resultado de contraccións («que sobraba ó can yó gato»); ante a vocal /a/ tónica ou átona («bin fazer a un cordobés ya outro sibillano», «nen ladróns sutís yarteiros», «con ningén yanda solteira»); ante /aa/, presumiblemente [a], coma en galego moderno («yá gineta»). Nen, varrida con posterioridade pola variante nin, é aínda constante en todo o texto; salienta que poida ter un incremento mais coma o da conx. afirmativa: «non digo cás nen mais cántos». Destacan ademais as causais explicativas ca («ca lle surziron o ynbés») e pois que («benturossa foi a cassa [...] pois que non se enpezoñou»); a adversativa mas («mas mill milleiros berés», «eu non digo que son, mas...»), coincidente coa forma portuguesa actual, en tanto que a galega mais ocorre no texto só como enlace textual («Mais ¿quen canta, que bén fazendo garganta?»); a forma apocopada según, constante no canto da máis antiga segundo; e a condicional si ~ se, con dúas variantes sen distribución contextual clara («e si acasso», «si figera», «si non me engaño» / «se ó rruyn», «se non é»). Entre as locucións conxuntivas atopamos ademais como que («serralleyros, tezeláns como que vntaron as mans») e a concesiva aynda que («e aynda que máis me esqueze»).
Nº 363 272