Traballos e investigación sobre outros temas
BOLETÍN DA REAL ACADEMIA GALEGA
texto testemuña que se antecede tanto a me coma a che («non se che vssa en esta terra»), e que por tanto non se dá a inversión chese que hoxe caracteriza a lingua dunha ampla área dialectal lucuauriense, mais que tamén xermolou en occidente. Só uns apuntes sintácticos máis a propósito do pronome persoal. Non hai redobro do clítico se o OI ocupa o lugar normal tralo verbo, pero si cando o antecede por tematización: «Rrazón fora dar á moça que non mora con ningén (...) quatroçentas na tra[seira]», «que sobraba ó can yó gato» e «Ó rebés bin fazer a un cordobés ya outro sibillano» (isto é, 'vin que lles facían a un cordobés e a un sevillano'), fronte a «que se ó rruyn non lle pon tacha». A tematización do OD comporta tamén o desprazamento da FN á cabeza da frase e a presencia do clítico acusativo onda o verbo: «que ladróns ja nos ay en Gargallóns». A indeterminación da persoa que realiza a acción faise ora por medio do verbo en P6, sen suxeito expreso («que din que o... ten a condiçón do gato»), ora por medio de se e verbo concordado co suxeito paciente (en sg.: «ber a carne que se corta», «só pantrigo non se gasta», «que na bila ja se vssa», «que se benda o pan»; en pl.: «polo consintir se fan coussas que non digo»). Como exemplo de voz media, con se, vemos «pois que non se enpezoñou», isto é, 'non resultou empezoñada a causa do mal estado da carne'. 7. Verbo. Na morfoloxía verbal hai varios datos de interese cronolóxico e dialectolóxico, que atinxen tanto á inclusión nunha das tres clases conxugacionais, coma ós morfemas flexivos ou á morfoloxía dos verbos irregulares. 7.1. O texto permite testemuñar como verbos da CII escreber e deçer, para os que é coñecida a vacilación entre CII e CIII, que rematou por se asentar preferentemente a favor do modelo en ir. Respecto do primeiro, Maia (1986: 730) estableceu que as formas en er caracterizan a variedade do estremo SW da provincia de Pontevedra (galego tudense), se ben con rexistros adicionais illados procedentes da vila de Pontevedra; a presencia de escreber no noso texto pode servir tanto para desprazala súa localización deste ó sur, coma para apoiala existencia dunha variable escribir ~ escreber na contorna da Vila. Respecto de decer, o rexistro en Pontevedra arredor de 1600 mostra que puido haber continuidade entre as áreas illadas que hoxe conservan esta antiga forma, unha situada entre as provincias de Pontevedra e Ourense e outra no centro e occidente da Coruña (ALGa: I 242). Salienta tamén que os verbos incoativos perderon totalmente a terminación etimolóxica en sc, pois iso infórmanos de que nun treito temporal moi breve houbo unha ruptura total coa práctica medieval, alomenos gráfica: o primeiro testemuño dado por Maia (1986: 732) é de inicios do s. XVI (1516 PadrínMiñoC), e a final do século o noso texto presenta sempre mereze, pareze... (e naçidas). 7.2. Como Subx. Pret. conviven xa as formas en ra e en se: a primeira ten valor 'irreal' («zerto tío, que se figera algún frío... que quedara aquí giado»), o segundo valor modal 'non irreal', de posibilidade («que deles jamais oyn coussa falssa nen rruyn que oubesse saydo deles»). Por tanto, na expresión da irrealidade hai sincretismo entre unha
267 Nº 363