Traballos e investigación sobre outros temas
BOLETÍN DA REAL ACADEMIA GALEGA
II 260). Canto a muy, muyto destaca non só a presencia da variante diatópica con (vid. infra), senón a distribución da forma apocopada xa conforme as regras da lingua moderna: muy ante adxectivo sen gradación, comece por vocal ou por consoante («muy on[ro]ssa», «muy boa estrea»), e muyto / a ante substantivos («muyta gente»), outros pronomes («muyto máis»), frases con preposición («muyto do real») e adxectivos en grao comparativo («muyto peor»). Entre os identificadores destacamos cada vn con función pronominal («cada un diga»), tal como determinante en construcción que salienta o tipo dunha entidade («que tal carne coziñou») e outro como determinante co valor 'un tipo distinto' («e doutro peije preziado»). Entre os numerais rexístranse os colectivos milleiro e par, a carón dos cardinais mill, seis, vn / va, dúas e quatroçentas, para o que supomos unha grafía con valor de /ka/ (vid. supra). 6. Pronomes persoais. Na 1P rexístrase eu (Sux.), nosoutros (Sux.?, nun fragmento lacunar), me (OD ou OI: «bállame o sinal da cruz», «nome apretes», «para turbárseme a luz»), nos (OI: «as lançadas que nos tiran», «e nonos deixaron biño»). Como se aprecia no derradeiro exemplo, a reducción de nn en non+nos produce unha forma contracta semellante á de non+os (vid. infra). Para o pronome tónico de 3P atopamos ele (Sux.) e dele. O contexto da primeira forma, sen pausa, non permite interpretar e como paragóxico; antes ó contrario, a focalización de ele esixe a pronuncia das dúas sílabas, sen posibilidade de elisión de /e/ ante vocal tónica seguinte nin de sinalefa, e de feito «¡Ele é!» é un verso tetrasílabo. Son poucos rexistros para poder deducir que esta era a única forma do pronome de que o autor dispuña naquela altura, pero en todo caso é preferente e reforza as nosas conclusións sobre a presencia dun ele, dialectal xa na Idade Media, no SW de Galicia (Álvarez & Xove 1998: 4547), que se mantén aínda alternante en Sarmiento (el ~ ele, a segunda máis frecuente), con restos esporádicos na actualidade no Morrazo e outros lugares da Galicia SW, mais non na vila de Pontevedra. O texto presenta ademais o fem. ela e as contraccións deles, neles, nela. Ofrece tamén un rexistro de elo (coma sempre en frase con prep.: «según foi delo testigo»), indicativo da pervivencia da forma en 1600 e mais de certo grao de popularización (vid. Álvarez [2000]). A distinción entre che / te é total. O dativo aparece como OI en construccións con valor 'posesivo' («¿Mordeuche o çapato o pé?») e na construcción verbal preposicional de esquecer («que che esqueze de preguntar por túa nay»), pero sobre todo é usado como complemento de solidariedade, consonte a caracterización popular e coloquial que se quere imprimir ó texto; documéntase, xa que logo, como unha función frecuente nesa altura, o que aboa a hipótese de que a falta de rexistros máis cuantiosos na época precedente é consecuencia da tipoloxía de textos conservados, non indicio da falta de uso: «pois eu non che desbarío», «Acá, fillo, non che ay tanto caramillo», «todo che é coussa
265 Nº 363